Dance with me, make me sway like a lazy ocean hugs the shore hold me close, sway me more...................

Tienes la vida entera en tus ojos,

Tienes la sonrisa de miel.

Eres la niña risueña que juega con figuras de papel.

Niña de risa de campana.

Niña de risas de clavel.

¿Dónde andarás por la mañana?

¿Dónde ….. En el atardecer?

Jess

Es el mejor obsequio que he recibo en mucho tiempo. Gracias por honrarme con tu amistad y por tu cariño incondicional.

Hi ha coses que no tenen explicació, aquesta ho és

Un altre més de peixeres

Avui ve a la ment la imatge d'un aquari amb peixeres de vidre que no deixen de ser gàbies coartant la llibertat, peixeres belles on conviuen peixos de diferents espècies en aparent harmonia i en algun punt apartats en peixeres rodones i aïllats: peixos beta.

Saben fer mal, als altres, a ells mateixos. Es suposen especials.

Mortalment bells amb les seves cues en forma de vels de mort. Envejats. Donant a cadascun dels seus suaus moviments la falsa imatge de que són feliços en la seva peixera privada. Amos d'un gran espai de moviments il • limitats, amos de la seva soledat.

La veritat és que potencien, condemnats a veure el seu reflex en les parets circulars d'un fred imperi de vidre en què la monotonia és lacerant.

De què serveixen tants privilegis en un món de peixos quan s'és el més solitari de tots? Si la veritable llibertat no és moure a gust en una esfera de la seva propietat llavors que ho és? Hauria de viure envoltat d'altres peixos, amb la pressió de combatre contra el seu propi instint assassí per no trencar la pau que entre peixos de diverses grandàries i colors hi ha?

Ho dubto, no hi ha llibertat si es reprimeix l'instint.

Així els betes estan condemnats a l'esclavitud, ja sigui de la soledat o dels instints. Viuen lligats a forces més poderoses que els impedeixen viure plàcidament, i l'únic escapament és encara més agosarat: saltar més enllà de la frontera que a sobre d'ells s'estén, allà on acaba l'aigua i endevinen hi ha un altre món molt més meravellós que el de seva peixera. Hi ha d'haver, perquè si no és així seria una injustícia, més vida, més companyia, més secrets i meravelles fora d'aquests murs de vidre. També hi ha la possibilitat que no existeixi res més. Pot ser que la fi de l'aigua sigui el final de tot, pot ser que aquestes persones, aquestes altres peixeres que veuen no sigui més que una il • lusió ben aconseguida. Ningú garanteix que en saltar i sobrepassar els seus propis límits trobin aquest món materialitzat i llest per recórrer.

Per això volen saltar, no per valentia ni per curiositat, sinó per matar aquest avorriment de saber-se condemnats al més absurd dels inferns: el de l'oci. I encara que se'ls vegi decidits la veritat és que tenen por, tant que és de dubtar si algun dia seran capaços de prendre la decisió de sortir d'aquest món líquid i buscar una identitat no millor, però si més digna.

Avui el meu ànim ronda per les peixeres on em endevino en un somni que atabala els meus sentits i em materialitzar en un bell peix beta, taronja. Elegant i altiu amb la resta dels peixos, que no s'acosten perquè saben que invariablement puc matar-los. No per prepotència, no per odi, sinó per la condició dels meus instints. Tinc aquest problema. Vull sortir de la aclaparadora atmosfera que m'envolta i en la qual sóc lliure, creuar la línia i viure coses noves. No sé si pugui o en el fons no sé tan sols, em neix el dubte sobre si realment vull saltar i perdre a la jungla de la novetat. Estic acostumada a la meva excessiva llibertat, en anar i venir sense donar la menor explicació, ni retre comptes de cap tipus, estic acostumada al silenci i la solitud perquè realment la meva vida ni és silenciosa ni és solitària ......... ...... i m'agrada.

El que em s'enfuria és anar contra natura intentant vanament donar explicacions o justificar a on vaig estar, a on vaig o perquè arribo tard, que vaig fer, que faig, que faré, en què penso ............ .... i dic vanament perquè ni les dono, ni ho faig bé, ni sento que les hagi de ......................... sentir-me obligada, sentir-me pressionada ... ................. Odio la sensació que això em produeix, em tanca la gola, el raciocini i la voluntat, em converteix en un ésser cuirassat, despietat, mancada de tot sentiment, absurd i egoista que fa mal, en un mer acte involuntari que sempre causa el mateix efecte: dolor, exemple palpable: per no saber no sé ni expressar el que vull dir.



Amb l'ànim rondant les peixeres



Fa diez que no he caminat molt fina. Ni temps tinc, ni ganes tinc, ni idees tinc….i aixó últim és el més greu. Ha de ser el cansament infinit, segurament acumulat de vides anteriors ja que és massa gran per haver-lo acumulat en aquesta vida. Hi ha 5 coses que encara em tranquilitzen:

Passar la tarda mirant el cel i les copes dels arbres bressolar-se al compás del vent.

Llegir un bon llibre, o dos o tres alhora sobre diferents temes per anar saltan d’un altre depenent del meu estar d’anim o el que em binguí de gust en aquel momento.

No usar rellotge a la má dreta, no ocupar-me de les manetes, no pensar en si és submergible.

Sortir al carrer i aturar-me un momento i mirar el cel. Observant els núvols per esbrinar la dirección del vent.

Utilitza texans.

Lustrar les meves sabates per sortir al carrer.

Caminar per les tardes veient a través de les finestres dels meus ulls a la reta dels passatgers. Quan trovada algún que crida la meva atenció el escrutar i m’invento una biografía mental que de vegades faig servir en les meves históries.

Veure el vol dels ocells per retenir la seva imatge en la meva memoria.

Bé, van més de cinc, m’estic espantat o ja no sé comptar o es em van les cabres a la muntanya……o potser tinc coses a dir. Peró ara mateix no trobo ni com fer-ho ni si vull fer-ho tampoc. Suposo que és una d’aquestes crisi que a tots ens toquen. Una mica de paciencia si us plau…….que estic en el molí de l’oblit.

Pensat.

Հրամանագրով:

Դուք կմնան այնքան ժամանակ, մինչեւ ես ետ գալ .........

Capvespres

Escric no amb la intenció que em llegeixin, sinó perquè és una cosa que necessito fer, una mena de vici per dir-ho. Necessito seure davant de l'ordinador en aquest cas o davant d'un foli en blanc i escriure el primer que em passa pel cap, mostra emocions, les meves opinions, buidar-me, desfogar-me, explicar-li a ningú en concret com em sento, relatar les meves desvaris diversos, vaja. Si buidar-me, aquesta és la paraula, perquè crec que si passo molt de temps sense escriure exploto. Se m'acumula tot dins, una cosa que guardo per a mi i que mai surt del meu interior i en el moment menys esperat ja no puc més amb aquest pes i he de treure, exterioritzar d'alguna manera. També es pot parlar, és clar, però sempre hi ha alguna cosa de guardar per a un mateix, cosa que ocultem a la resta, sense motiu aparent i, a més, confiar pot sortir molt car de vegades. Fins confiar en un mateix, que ja és molt dir. En definitiva, escric perquè és una manera de vida, una cosa que m'agrada, i que necessito fer.

I si, he dit que tenia i que encara tinc un altre bloc. Llavors podria sonar a ximpleria escriure aquí i allà. Doncs sí i no. Segueixo sent la mateixa, sóc la mateixa que escriu tant en l'altre com aquí però l'altre ja el coneix massa gent coneguda, massa gent que veig dia a dia i suposo que tinc por que algú pugui arribar a conèixer-tant, que algú pugui arribar a saber exactament tot (o gairebé tot) el que penso i sento. A part que pot arribar a ser perillós. Per això tinc dos llocs de via d'escapament, aquest lloc per deixar anar tot allò que normalment no dic, per dir tot el que normalment callo. I d'una manera anònima ser lliure, necessito escriure lliurement. Sense pressions, simplement per escriure. Per mi. Perquè em fa falta.

Fa dies que no he parat de tenir nàusees continuades i mal de panxa, no he dormit 8 hores en 4 dies. Estic cansada, esgotada i amb mal de cap permanent. Crec que veritablement estic emmalaltint. Demà altre cop al metge, haver què dimonis s'inventa aquesta vegada, com segueixi així em deixarà anèmica i segons ell m'està controlant ...... mentrestant sóc aquí de peu amb les mans ficades a les butxaques dels pantalons, davant la finestra mirant a través d'ella l'immens mar que es troba com a 70 metres, les gavines voleiant sobre la superfície del mateix i de tant en tant entrant en picat per pescar una presa que engoleixen amb prestesa. Més enllà l'horitzó que s'uneix al mar formant una ratlla al final de l'enorme immensitat, alguns pots de pescadors tornant a port i altres allunyant-se per la feina de casa de pesca en una tarda que cau lentament.

Fa olor de sal, a iode, bufa la brisa que a cada moment augmenta la velocitat refrescant l'ambient, el cel amb densos núvols grisos i al lluny ja s'escolta tronar, presagiant tempesta. ¡Sospir! Dono mitja volta i em dirigeixo a la gandula on estona abans em trobava tirada, em tendeixo a ella per reprendre els meus pensaments, pensaments que em retornen al lloc on estic des de fa cinc dies, els quals em resulten una eternitat. L'habitació en penombres i la nit apropant.

Mirant per la finestra.

Aquesta nit sense saber ben bé ni com ni per què estic mirant per la finestra una nit de primavera. Així no sembla tan estrany, però estic a centenars de quilòmetres de casa i la sensació que produeix l'estar apuntada a una finestra que no és la de la meva habitació és estranya, encara que per res incòmoda. Em dóna per pensar quanta gent estarà en aquests mateixos instants mirant el que hi ha fora d'aquestes quatre parets que componen la habitació on estigui i embrancada en els seus pensaments, com si no existís més realitat que la creada en el seu cap. És curiós ..... Llums d'una ciutat que no és la meva, al fons un carrer que tampoc m'és familiar sumida en una profunda foscor, música de fons i al mig jo, com si m'haguessin posat aquí per casualitat.

No obstant això, em sento estranyament còmoda, com si portés aquí des de sempre, com si cada dia de la meva vida hagués mirat per aquesta finestra. Les persones estem de passada, això va així. Arribem, vam parar, i ens anem tan fàcils com vam arribar. I és que el nostre és això, caminar encara que no sapiguem cap a on anar, creant camins alternatius per després triar el millor entre tots ells. Si, les persones estem de passada aquí, però tu que et vas convertir en una peça fixa en la meva vida espero que tu també estiguis mirant per la finestra.

Despidiendo el año.

31 de Diciembre último día del año, tan lejano que parecía desde Enero. Mañana 2012 otra vez Año Nuevo repleto de nuevos propósitos, de nuevas intenciones (que no significa que todas tengan que ser buenas), de metas por alcanzar, de sueños que cumplir, de personas por conocer……….Un año nuevo para llenar una nueva vida, visto así no está tan mal.

Esto me lleva a hacer un balance rapidito del año que se escapa, por valorar que ha sido lo bueno y lo malo que ha ocurrido y también es inevitable pensar con un poco de miedo por si aquello de “vida nueva” conlleva perder lo bueno que tenía hasta ahora.

Ha sido un año movidito, como todos. Breve y sin embargo en el que he tenido la oportunidad de vivir muchos momentos memorables. Intenso, por encima de todo. Uno de los mejores, porque tampoco tengo mucho donde poder elegir todavía. Y es que, como ocurre siempre, ha habido de todo. Cosas buenas, noticias geniales, experiencias irrepetibles, viajes inolvidables, personas inolvidables también, días perfectos con compañía irremplazable, momentos de esos que deseas que nunca acaben, conversaciones que quedarán para el recuerdo, buenos consejos, sonrisas, risas, sonrisas. Por otro lado, como no podía ser de otra manera, puesto que sabemos que no todo puede ir bien, también ha habido momentos grises, días negros en los que se te hace imposible ver más colores que ése, malas rachas, decepciones, quizá alguna caída de las que a veces tanto cuesta levantarse, todas esas dudas que se hacen al mando de la cabeza y que impiden pensar correctamente, sueños rotos que a menudo abundan, malas noticias, acontecimientos que nunca desearíamos que se desarrollaran de esa manera, enfados, pérdidas que duelen cada día, heridas que no consiguen cicatrizar y que siguen escociendo como el primer día, lágrimas, lágrimas, lágrimas…….Lo típico.

Cada cual amolda su historia personal a su vida. Hay demasiados instantes que he vivido este año, tantos, que materialmente imposible acordarme de todos. Encima irónicamente, siempre se nos quedan grabados mejor los peores momentos, como si a una parte de mi le gustara seguir pasándolo mal aunque todo esté ya hecho.

Sinceramente, a mí el año me ha gustado, así en general, por mucho que haya habido momentos, meses, muy duros. Haciendo un breve repaso……Mientras intentaba avanzar en este camino cuya meta desconocemos, en este camino hacia ninguna parte, intentando crecer, madurar, ha habido de todo, como ya digo. La rutina y el trabajo han sido protagonistas de gran parte del año, pero no puedo olvidar las vías de escape, fiestas, alguno que otro sábado que hacían y hacen que me olvide que el lunes hay que volver al deber. La primera mitad del año, bastante malo, demasiados contratiempos……..también puedo decir que todo se complicó durante los últimos seis meses. Un paso en falso, arriesgarse, se destruyen amistades, arriesgarse, arriesgarse y volver a arriesgar, dejarlo todo por algo nuevo, invertir en ¿futuro? Pues sí que he llegado lejos. Esperar, esperar, seguir esperando. Un mes, otro mes más, todo se acaba. Todo. Hasta el punto de quedar destrozada. Pasan los días y las cosas van mejorando, hasta el punto de que a priori, parece ser que todo es como antes, buenas relaciones, buenos amigos. Sin embargo yo sé que no es así. Nada volverá a ser como antes aunque eso quizá no implique que tenga que ser necesariamente peor.

Si, cambios, quizá sea una las cosas más notorias que este año deja tras de sí. Entre medio, la pérdida para siempre de un ser querido, de alguien muy cercano. Dura, dolorosa, irremediable.

En fin, demasiadas sensaciones, demasiados sentimientos, para resumirlos en una entrada de blog.

Propósitos para el año que viene: cambiar mi mundo, ser mejor persona, hacer todo lo que esté en mi mano para que las cosas sean más fáciles, pensar un poco menos ser un poco menos autocrítica y disminuir mi nivel de perfeccionismo, luchar por lo que quiero, no rendirme nunca, mejorar en todo, aprender, enseñar, aprender, si, aprender todo lo que pueda.

Pero sobre todo, seguir viviendo todos y cada uno de los buenos y malos momentos que integren el año con la gente que quiero. Con aquellos que están siempre ahí a pensar de las dificultades. Con esa gente que tanta falta me hace. Con los amigos. Con la familia. Con los que hacen que nunca me rinda, que cada día sea más fácil, que siga siendo yo. Con los que me enseñan que aunque a veces no lo parezca, esto vale la pena.

Gracias a todas esas personas que de un modo u otro han sido parte de mi vida durante este año.

Feliz Año Nuevo.

Bon Nadal

Definitivament la millor Nadal de tots els temps ...

On regna el caos

Sóc una dona salvatge d'essència femenina instintiva amb una vida secreta, una força poderosa em plena de bons instints, de creativitat apassionada i saviesa eterna.

Els constants esforços de la societat per civilitzacions i constret al rol rígid m'han deixat sorda al seu clam.

Si es tracta d'analitzar es van esgotar massa aviat ... ... però diré sense modèstia alguna que sóc una dona creativa, talentosa i profunda, silenciosa a propòsit, intuïtiva, sexual i cíclica.

Influenciada per la cultura que desperta i fa renéixer un record antiquíssim en el més profund del meu ésser vaig aprendre a conèixer-me, a saber qui sóc i què és el que em proposo, això contribueix a evitar ser el blanc de les depredacions dels altres; tinc el mateix dret a créixer i prosperar segons les lleis de la naturalesa.

Tan antiga com el foc creador, per instint sé quan han de morir les coses que han de viure, quan allunyar-me i quan quedar-me.

Amiga del extraviat, del que necessita aprendre, del qual ha de resoldre, d'aquells que caminen vagant i buscant.

La porta?
Troba'l en una ferida profunda
En un conte molt antic
Al cel i l'aigua fins a l'extrem de no poder resistir
En l'ansietat d'emocions profundes

No hem de ser tots del mateix color, ni tenir determinada educació ni un estatus de vida o classe social.

No em veuràs doblegada per encaixar en els motlles permissibles perquè ja tinc la meva pròpia manera de ser.

Els meus qualitats o defectes segons es miri: la perspicàcia, la intuïció, la resistència, la capacitat d'estimar amb tenacitat, l'aguda percepció, la previsió, l'agudesa auditiva ... ... ... i encara segueixo buscant portes, si et sento aguaitant com ombra no ho dubtis que aullarè i cridaré el meu ramat que encara el meu instint em diu que tinc quatre potes ... ... ... ... ... ...