Fa diez que no he caminat molt fina. Ni temps tinc, ni ganes tinc, ni idees tinc….i aixó últim és el més greu. Ha de ser el cansament infinit, segurament acumulat de vides anteriors ja que és massa gran per haver-lo acumulat en aquesta vida. Hi ha 5 coses que encara em tranquilitzen:
Passar la tarda mirant el cel i les copes dels arbres bressolar-se al compás del vent.
Llegir un bon llibre, o dos o tres alhora sobre diferents temes per anar saltan d’un altre depenent del meu estar d’anim o el que em binguí de gust en aquel momento.
No usar rellotge a la má dreta, no ocupar-me de les manetes, no pensar en si és submergible.
Sortir al carrer i aturar-me un momento i mirar el cel. Observant els núvols per esbrinar la dirección del vent.
Utilitza texans.
Lustrar les meves sabates per sortir al carrer.
Caminar per les tardes veient a través de les finestres dels meus ulls a la reta dels passatgers. Quan trovada algún que crida la meva atenció el escrutar i m’invento una biografía mental que de vegades faig servir en les meves históries.
Veure el vol dels ocells per retenir la seva imatge en la meva memoria.
Bé, van més de cinc, m’estic espantat o ja no sé comptar o es em van les cabres a la muntanya……o potser tinc coses a dir. Peró ara mateix no trobo ni com fer-ho ni si vull fer-ho tampoc. Suposo que és una d’aquestes crisi que a tots ens toquen. Una mica de paciencia si us plau…….que estic en el molí de l’oblit.
Pensat.
