Escric no amb la intenció que em llegeixin, sinó perquè és una cosa que necessito fer, una mena de vici per dir-ho. Necessito seure davant de l'ordinador en aquest cas o davant d'un foli en blanc i escriure el primer que em passa pel cap, mostra emocions, les meves opinions, buidar-me, desfogar-me, explicar-li a ningú en concret com em sento, relatar les meves desvaris diversos, vaja. Si buidar-me, aquesta és la paraula, perquè crec que si passo molt de temps sense escriure exploto. Se m'acumula tot dins, una cosa que guardo per a mi i que mai surt del meu interior i en el moment menys esperat ja no puc més amb aquest pes i he de treure, exterioritzar d'alguna manera. També es pot parlar, és clar, però sempre hi ha alguna cosa de guardar per a un mateix, cosa que ocultem a la resta, sense motiu aparent i, a més, confiar pot sortir molt car de vegades. Fins confiar en un mateix, que ja és molt dir. En definitiva, escric perquè és una manera de vida, una cosa que m'agrada, i que necessito fer.
I si, he dit que tenia i que encara tinc un altre bloc. Llavors podria sonar a ximpleria escriure aquí i allà. Doncs sí i no. Segueixo sent la mateixa, sóc la mateixa que escriu tant en l'altre com aquí però l'altre ja el coneix massa gent coneguda, massa gent que veig dia a dia i suposo que tinc por que algú pugui arribar a conèixer-tant, que algú pugui arribar a saber exactament tot (o gairebé tot) el que penso i sento. A part que pot arribar a ser perillós. Per això tinc dos llocs de via d'escapament, aquest lloc per deixar anar tot allò que normalment no dic, per dir tot el que normalment callo. I d'una manera anònima ser lliure, necessito escriure lliurement. Sense pressions, simplement per escriure. Per mi. Perquè em fa falta.
Fa dies que no he parat de tenir nàusees continuades i mal de panxa, no he dormit 8 hores en 4 dies. Estic cansada, esgotada i amb mal de cap permanent. Crec que veritablement estic emmalaltint. Demà altre cop al metge, haver què dimonis s'inventa aquesta vegada, com segueixi així em deixarà anèmica i segons ell m'està controlant ...... mentrestant sóc aquí de peu amb les mans ficades a les butxaques dels pantalons, davant la finestra mirant a través d'ella l'immens mar que es troba com a 70 metres, les gavines voleiant sobre la superfície del mateix i de tant en tant entrant en picat per pescar una presa que engoleixen amb prestesa. Més enllà l'horitzó que s'uneix al mar formant una ratlla al final de l'enorme immensitat, alguns pots de pescadors tornant a port i altres allunyant-se per la feina de casa de pesca en una tarda que cau lentament.
Fa olor de sal, a iode, bufa la brisa que a cada moment augmenta la velocitat refrescant l'ambient, el cel amb densos núvols grisos i al lluny ja s'escolta tronar, presagiant tempesta. ¡Sospir! Dono mitja volta i em dirigeixo a la gandula on estona abans em trobava tirada, em tendeixo a ella per reprendre els meus pensaments, pensaments que em retornen al lloc on estic des de fa cinc dies, els quals em resulten una eternitat. L'habitació en penombres i la nit apropant.
