domingo, 24 de junio de 2012

Un altre més de peixeres


Avui ve a la ment la imatge d'un aquari amb peixeres de vidre que no deixen de ser gàbies coartant la llibertat, peixeres belles on conviuen peixos de diferents espècies en aparent harmonia i en algun punt apartats en peixeres rodones i aïllats: peixos beta.



Saben fer mal, als altres, a ells mateixos. Es suposen especials.



Mortalment bells amb les seves cues en forma de vels de mort. Envejats. Donant a cadascun dels seus suaus moviments la falsa imatge de que són feliços en la seva peixera privada. Amos d'un gran espai de moviments il • limitats, amos de la seva soledat.



La veritat és que potencien, condemnats a veure el seu reflex en les parets circulars d'un fred imperi de vidre en què la monotonia és lacerant.



De què serveixen tants privilegis en un món de peixos quan s'és el més solitari de tots? Si la veritable llibertat no és moure a gust en una esfera de la seva propietat llavors que ho és? Hauria de viure envoltat d'altres peixos, amb la pressió de combatre contra el seu propi instint assassí per no trencar la pau que entre peixos de diverses grandàries i colors hi ha?



Ho dubto, no hi ha llibertat si es reprimeix l'instint.



Així els betes estan condemnats a l'esclavitud, ja sigui de la soledat o dels instints. Viuen lligats a forces més poderoses que els impedeixen viure plàcidament, i l'únic escapament és encara més agosarat: saltar més enllà de la frontera que a sobre d'ells s'estén, allà on acaba l'aigua i endevinen hi ha un altre món molt més meravellós que el de seva peixera. Hi ha d'haver, perquè si no és així seria una injustícia, més vida, més companyia, més secrets i meravelles fora d'aquests murs de vidre. També hi ha la possibilitat que no existeixi res més. Pot ser que la fi de l'aigua sigui el final de tot, pot ser que aquestes persones, aquestes altres peixeres que veuen no sigui més que una il • lusió ben aconseguida. Ningú garanteix que en saltar i sobrepassar els seus propis límits trobin aquest món materialitzat i llest per recórrer.



Per això volen saltar, no per valentia ni per curiositat, sinó per matar aquest avorriment de saber-se condemnats al més absurd dels inferns: el de l'oci. I encara que se'ls vegi decidits la veritat és que tenen por, tant que és de dubtar si algun dia seran capaços de prendre la decisió de sortir d'aquest món líquid i buscar una identitat no millor, però si més digna.



Avui el meu ànim ronda per les peixeres on em endevino en un somni que atabala els meus sentits i em materialitzar en un bell peix beta, taronja. Elegant i altiu amb la resta dels peixos, que no s'acosten perquè saben que invariablement puc matar-los. No per prepotència, no per odi, sinó per la condició dels meus instints. Tinc aquest problema. Vull sortir de la aclaparadora atmosfera que m'envolta i en la qual sóc lliure, creuar la línia i viure coses noves. No sé si pugui o en el fons no sé tan sols, em neix el dubte sobre si realment vull saltar i perdre a la jungla de la novetat. Estic acostumada a la meva excessiva llibertat, en anar i venir sense donar la menor explicació, ni retre comptes de cap tipus, estic acostumada al silenci i la solitud perquè realment la meva vida ni és silenciosa ni és solitària ......... ...... i m'agrada.


El que em s'enfuria és anar contra natura intentant vanament donar explicacions o justificar a on vaig estar, a on vaig o perquè arribo tard, que vaig fer, que faig, que faré, en què penso ............ .... i dic vanament perquè ni les dono, ni ho faig bé, ni sento que les hagi de ......................... sentir-me obligada, sentir-me pressionada ... ................. Odio la sensació que això em produeix, em tanca la gola, el raciocini i la voluntat, em converteix en un ésser cuirassat, despietat, mancada de tot sentiment, absurd i egoista que fa mal, en un mer acte involuntari que sempre causa el mateix efecte: dolor, exemple palpable: per no saber no sé ni expressar el que vull dir.